L´escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i la pobresa als països del sud són tres problemes que van agafats de la mà.

La majoria dels països pobres es situen a les latituds tropicals del planeta. Moltes famílies, impulsades per la pobresa extrema, no tenen cap altra opció de subsistència més enllà de l´agricultura d´artiga, que consisteix a talar i cremar la selva per aprofitar-ne l´escassa fertilitat durant un període molt breu, a vegades una sola collita.

Aquest model productiu comporta, en primer lloc, una emissió important de CO² a l´atmosfera, que contribueix a l´escalfament global.

En segon lloc, implica una pèrdua devastadora de biodiversitat, d´espècies de plantes i animals que no es troben a cap altre lloc del planeta.

La pèrdua de biodiversitat actualment no omple tantes portades de diari com l´escalfament, però és un problema potser encara més gros, donat que és irreversible: quan una espècie desapareix, és per sempre.

Finalment, l´alt impacte ambiental d´aquest model agrícola no permet que les famílies que el practiquen puguin escapar-se del cicle de pobresa on es troben immerses, donat que genera uns rendiments i ingressos molt exigus.

Durant els últims decennis, els preus de les matèries primes produïdes en aquests països (cafè, cacau, blat, plàtan, etc.) han anat caient de forma implacable i sostinguda. Però, en canvi, els preus de les fustes tropicals s'han incrementat de forma inversa. És lògic, ja que la fusta és cada cop més escassa i la demanda creix any rere any. Els estudis de la FAO* indiquen que aquesta tendència es mantindrà a curt, mitjà i llarg termini.

Però la realitat econòmica dels pobladors del tròpic els impedeix escapar-se del cicle de subsistència, de l´avui pel demà. Per això fan falta iniciatives que contribueixin a trencar aquesta dinàmica, impulsar la recuperació d´àrees boscoses i la gestió forestal sostenible.

El nostre programa se centra a la regió amazònica del Perú, amb poblacions en situació d´extrema pobresa ubicades en zones de gran riquesa ecològica.

Les famílies beneficiàries reben recolzament tècnic i econòmic durant els tres primers anys d´activitat forestal. Aquests tres anys són els més crítics, ja que fa falta un esforç econòmic i laboral important per produir els plançons, preparar els terrenys, plantar els arbres i mantenir les parcel·les en condicions òptimes per a fer-los créixer.

Aquest esforç no es veuria recompensat fins al cap d´uns quants anys si no fos pel pagament inicial que reben anualment per la contribució que fan a la captació de carboni, del CO² que els arbres aniran captant de l´atmosfera i que quedarà retingut en forma de biomassa.

A partir del quart any els arbres ja han aconseguit el suficient grandària com per permetre que el bosc nou s'autoreguli i, en conseqüència, les necessitats d´inversió i mà d´obra es tornin mínimes.

Només es treballa amb espècies natives. Estan adaptades al medi i als sòls, i gairebé no requereixen tractaments fitosanitaris. A més, aquestes espècies són les que permeten que prosperi la fauna i flora local, l´anomenada biodiversitat.

En cada plantació es busca combinar un mínim de sis espècies forestals diferents. Aquest fet té una gran importància econòmica. Algunes espècies creixen ràpid i es poden aprofitar cap al cinquè any. Altres aniran entrant en producció progressivament. I les fustes nobles, com per exemple la caoba, acabaran generant l´ingrés econòmic principal al cap d´uns decennis.

La totalitat dels arbres plantats són propietat de les famílies o comunitats beneficiàries, així com també o seran els ingressos que generin.

Tot i que més endavant es talin els arbres plantats, com que es farà en cicles diferents, la parcel·la ja no perdrà mai la condició de massa forestal. Tindrem un bosc gestionat de forma sostenible on haguessin quedat uns terrenys degradats.

I amb aquesta gestió forestal s'evita que les famílies beneficiaries continuïn amb el cicle de tala i crema de la selva. De ser emissors de CO² passen a ser captadors.